21 de Març part 3

Un microones que no hi era

La nit del 17. La nit perillosa pels mals records de l'any anterior, aquest any no anava a poder amb nosaltres. No. Després de sopar, les meues amigues em van donar el barret (era un ciri) que amb tant d'amor i delicadesa van fer (i per un preu mòdic. Però no volgueren cobrar en tiquets, no ho entenc). El problema es que no ens varen prendre la mida dels nostres caps (ja seria demanar massa) i el meu no em cabia (i jo no tinc el cap tant gran com tot això), i a base de forçar-lo em va acabar com a caputxó de vesta.
I sabeu el millor, que vàrem guanyar. Això si, em vaig assabentar el dia després ja que quan feren el concurs jo ja no hi era.

Això era precís.

I no hi era per que ja estava de ronda, la ronda agermanada. Però si que hi érem quan vingué la Vicent Carlos amb part de l'ANjuntament (?) a donar-nos el taló de la subvenció. I començarem la volta. Primer anàrem a la Xuquer on era la nit de les disfresses i on aparegué Vicent Carlos amb part de l'ANjunamet a donar-los el taló. Marga deia que la perseguíem.
D'ahi passarem a l'Avinguda d'Espanya, on casualment, també era la nit de les disfresses, i on, casulament, els nostres amics anaven de Hare Krishna, es que no pot ser. I on per coses de la vida aparegué Vicent Carlos amb part de l'ANjuntament a donar el taló de la subvenció, l'alcalde no s'ho podia creure.
Una vegada fetes les casalletes de rigor prenguérem rumb cap a la 18 de Juliol, hi ha fotos que ho demostren (i a l'endemà al matí ja m'ho estaven dient). Allí també ens tractaren molt be i quan començà el descans tocà anar a la Ronda. Si no recorde mal allí l'estada fou curta també estaven al descans i allí ens trobàrem al Polp i a Talens, com no.
I finalment El Portal.

Un tweeter cremat

Ens haguera agradat seguir més volta però ja es feia tard i era hora de tornar al casal. Al Portal disfrutàrem d'allò més amb la gran Orquestra que portaven i amb la companyia de bons amics (Perdona Eva) que allí tenim. Desgraciadament tot allò que es bo s'acaba i la ronda s'acabà, i tornarem al casal, però com en el nostre casal no s'esta en ningun lloc s'acabà allò que era bo, va augmentar. Je je.
Quan arribàrem encara estigueren un bon rato al ball fins que es feu l'hora de tancar. Després tocava descansar que arribava el dia fort.
I arribà.

Un bomber que ens banya.

Per motius de l'edat no vaig poder alçar-me a la despertà, així que directament aní al cau per a eixir al passacarrer. Érem 4 més l'abanderao, la xaranga, San Casalla i la xiqueta. Cosa digna d'alabar aquesta. Anàrem a per les falleres i al col·legi de Maria Auxiliadora, i just quan més festa estaven fent allí dins (tenia la pell de gallina, serà bonic això) ens feren callar que anaven a fer no se que (evidentment era alguna part de la missa). Que mal rollo ens va entrar a tots els que no teníem que entrar a la capella. Eixirem al carrer en una mala cara, però per sort durà poc i prompte seguirem amb la festa per tota la barriada.
Es feu l'hora de dinar i de fer cafès, no, error, la cafetera no anava. No passa res, fica'm dos cubates.

Una falla que diu que els tinc mania

Eixa dia dúiem la barra la nostra colla i per la vesprada em vaig fartar de donar-vos de beure. I quan ja començava a caure la vesprada arribà la visita de cortesia, la oficial.
Que vos puc contar d'eixe dia que no sapigueu, poc. A destacar la sentada que protagonitzaren part dels xicons de la comissió com a protesta per haver mogut de lloc la xaranga per a eixe acte. Al final tot es va arreglar i a mi em va agradar més aquest any ja que nosaltres estàvem més damunt de la xaranga que mai. Je je.

Un carrer

Acabarem tard i cansats però amb una gran festa organitzada de forma improvisada davant la falla del Mercat amb la seua xaranga i la nostra tocant juntes (son les millors del poble).
Sopàrem, entrepans de fiambre que havien sobrat i començà el ball. No, no començà. A Sueca se'n va anar la llum i ens passarem més d'hora i mitja a fosques (sols teníem llum, amb un grup, a la barra. Imagineu-vos com estava allò. El buitre leonado).
Finalment tornà la llum i començà la festa, curta. Com les falles. Rebombori tancà a hora, no hi hagué extra. S'havien acabat la festa de les falles i no ens havíem donat conte.

Un water sense perilla.

El dia 19 no es conta, es el dia que vas de serio, i des que estic a la Junta tinc una altra perspectiva. Al matí l'ofrena als Il·lustres de Sueca. Davant de Joan Fuster veient com passen totes les falles en direcció a l'estació. Després desfilada pel carrer Sequial cara el mestre Serrano i Bernat i Baldoví, acompanyats d'un grup de tabal i dolçaina. Una vegada feta l'ofrena i les traques tirades, tornem a l'ANjuntament a deixar a les autoritats locals, coses del protocol.

Com es tradició tampoc he vist aquest any la nostra disparà, la vaig escoltar mentre tornava carrer Sequial amunt. Després dinar familiar, un poc de sesta i a les 6 altra vegada a l'ANjuntament.

Unes xiquetes que em reneguen

I d'ahí cap al principi del carrer Sequial, on la fallera major, la seua cort i algun que altre polític es senten i miren com desfilen totes les falles. Aquest any com hi havia temps entre la nostra falla (i fèiem 50 anys) i la Junta, vaig fer l'ofrena dues vegades. La primera amb la falla, i quan arribarem a l'església vaig tornar per al cap de mitja hora tornar a fer-la amb la Junta.

Una imatge que s'esvaneix.

I poc més queda. Em canvií de roba, i a acabar de preparar la falla. Es tira el castell. I després s'encengué el monument. Adéu falles del 2009. Adéu. Hola falles del 2010.
Com és tradició els bombers feren de les seues, aquesta vegada, apart de plenar d'aigua part de les vivendes de la placeta, ens van banyar de valent a tots aquells que estàvem mirant al monument de cara (C\Utxana-C\L'alber). Hi feren fotos de la banyà. I digueu el que digueu la falla es veu cremar de cara, sempre. I aquest any encara més.

Un final.

I ja esta, ja s'acabat. Curtes, ràpides i intenses. I l'any que ve, mes. No he contat tot el que hi hagut (gràcies diran uns, llàstima diran altres, els que menys) ja que m'haguera pogut estendre molt més. El que queda m'ho deixe per a mi i per als meus records particulars. Si volies saber-ho haver estat allí, jo hi era i tu, on estaves?

I no puc acabar sense recordar una de les frases i escenes que més s'han repetit aquestes falles al casal. Demà ja veurem el que fiquem.