21 de Març part 2

Se necesitan jóvenes valientes
que se consagren a Dios.
Razón Aquí.

Els resultats ja els sabeu, les fotos ja les veureu. Una volta el jurat vestit com a persones normals tornarem al casal per a disfrutar de César i Bernardo, altra vegada. Estranyament aquest anys ens hem portat be amb els horaris, al voltant de les 4 ja havíem tancat, cosa que l'any passat no feíem. Es nota que les multes als altres caus fan feina. Si volem disfrutar mes sols hem de començar abans.

I tancàrem el casal i sense saber ben be com, em trobí dalt d'un cotxe conduit per un Hare Krishna o quelcom paregut en direcció al Kepper's. La gent que em coneix sap que no m'agrada la sala principal però les sales menudes (Kepperet's i la pista de remember (hi han fotos meues per allí)) no estan mal i si a més li sumes una grata companyia ja no hi havia de que queixar-se. I la nit desaparegué i donà pas a un nou dia.

La cafetera no va be.

El diumenge era el dia del xiquet. Es públic i notori que la meua relació amb eixes criatures no es massa amigable (independentment d'un dels càrrecs que ocupe en la Junta Local. Sabeu que no se dir que no). Per tal motiu (i per que els anys no passen en balde) vaig desistir d'anar a la desperta dels xiquets i la resta d'activitats (les quals amablement algú ens contarà en un futur no massa llunyà), i em vaig vestir de faller (ja se que eixe dia no hi havia passa carrer, cosa que no entendré mai) per que m'agrada i per que tenia que anar a la presentació de la falla Via del Materal.
I després tinguérem dinar al cau i seguirem amb els castellets inflables i altres atraccions per als mes menuts. I altres per als no tan menuts com el campionat de truc i les bregues entre el Equipo A i el Equipo B. Vaig veure volar pedres d'una part a altra del pàrquing. Que coses.

L' osito de Tous saludant-te amb la ma.

Es feu la nit i la soparem. Després tocava fer els play-backs, al quals no em vaig quedar per que l'endemà ala matí tocava treballar i necessitava estar en condicions, el marró que hi havia era important. Res puc dir dels play-backs (algú ens ho dirà) a excepció de que ja he vist moltes foltos (Gràcies Rous, que per cert, son les úniques que tinc de totes les falles. A veure quan les envieu) i me rist sols pensant amb les cançons. De no res fem una gran festa.

Uns ulls que et miren però no et veuen.

El dilluns fou un mal dia per a mi. Mentre un fum d'empresaris i cinc consellers aplaudien al nostre Faller Major, jo em pegava trons contra la paret pensant que en lloc d'estar allí podia estar al cau fent-me cervessetes i disfrutar d'eixe gran dinar al qual ens van convidar nostres falleres major. I a més, gaudir de més grata companyia.
Per la nit pese a la insistència d'algun faller no vaig anar al casal, ni tan sols al sopar. Em conec i el cafè porta a la copa, la copa al cubata, el cubata a un altre cubata i així així acabe dins d'un congelador. I això no es correcte, que el dimarts també treballava. Si, també.
Segons tinc entès (que algú m'ho confirme o que ens ho conte) hi hagué gent que es va disfressar eixa nit, els que no pogueren o no volgueren fer-ho el dissabte, i que l'orquestra acabà a una hora mes que prudencial. Raro, raro.

Qui s'ajunta amb un coix a l'any coix i mig.

El dimarts no començà amb bon peu per a mi, no. Tota la vida m'han agradat les despertades i sempre que he pogut he anat, la cosa està en que no ens donem conter del que molestem a la gent que no es fallera. O a la que ho es però no pot gaudir de la festa, veritat? Comente açò per que estant a la porta de l'oficina em trobí a una comissió (sense xaranga) tirant coetets pel carrer. No vaig saber que fe, si pegar-li o dir-li que em deixara uns quants. Es fotut.
I per a rematar em vaig creuar amb una comissió per mig de Valencia, amb xaranga. Jo volia baixar del cotxe però el que anava al meu costat no m'ho va permetre. Maleits dies de treball en falles. Per sort tot acabà.

Un gen

I vaig poder arribar a la visita de l'Asil (prèvia assistència als exteriors de l'església del Carme i als interiors del Bar Blanc i Negre). La visita, curta i ràpida. Cada any es fa menys, al final ja veureu com es suspendrà. Quan eixirem començà l'odissea de vore "paca on peguem", si agafàvem la via, si agafàvem el túnel, si esperàvem al taxi o si tornàvem a entrar. A la fi es va triar l'opció més llarga i complicada (per favor, l'any que ve fem una arreplegada de diners i comprem-li a Alfredo un GPS), pegàrem una volta enorme, anàrem per camins de pols i al final acabarem tots davant del monument sense saber que fer... Solució: anar a pel sopar i al cau a fer festa.

Un quinto retornable

Eixa nit ja era la nit del 17, la nit del barret. La nit de la visita de cortesia al casals agermanats, la nit en la que el meu company tenia que caure mal i en la que m'havia d'enfadar, la nit en que ens donaven el taló de la Junta, la nit en que.... ahi que nit aquella....

Continuarà (espere).