Em sent un priviliegiat.

I així és. Ahir de vesprada mentre desfilava pel carrer en companyia de la Xaranga (la nostra, la C25) en direcció a l'Ajuntament, era això el que jo estava pensant. Em sentia un privilegiat i un afortunat al mateix temps. Jo ja estava fent un passa carrer i encara faltava un més per a les falles.

Una sensació especial em recorria el cos, no se el que era però supose que era el sentiment faller, les ganes d'eixir al carrer, les ganes de xaranga. Molts podreu dir que la falla ja ha fet un passa carrer, el dia de la presentació, i es veritat, però eixa dia per a mi és diferent, no tinc tranquil·litat, no ho disfrute tant. Eixa dia sempre, no hi ha any que no em passe, arribe tard i el meu cap està pensant en l'acte de després, i no ho visc. I a més va ser l'any passat.

Però ahir fou diferent, no hi havien preocupacions, no hi havien nervis, sols ganes de festa, d'alegria i d'emoció, era el dia de la Crida, era el dia que oficialment comença tot. A la vesprada mentre em vestia ja notava alguna cosa especial (i això que em visc cada setmana per a les presentacions.), anàrem a casa la fallera major a espera a la Xaranga i a la policia per que ens obrira camí i ens enfilarem cap a la plaça de l'Ajuntament. Vero viu prop del cau de l'Avinguda d'Espanya, juny quan vaig anar cap allí però massa prop mentre tornava, massa.

A l'arribar, la Crida. Acte emotiu com sempre. Vore allí a les falles juntes, ballant i celebrant m'omplia de felicitat (em recorda un dia molt senyalat de la meua vida, un 12 d'Octubre, recordeu). I després del Castell (els nervis podem fer que digues altres coses: senyor pirotècnic, pot començar la....), tots de nou al passa carrer. I si l'anterior fou emocionant, aquest encara més. Ens acompanyaven les falles. Ganes tinc que arribe la setmana fallera per a desfilar amb la meua falla i els meus companys fallers.

Al cau Bernat Alinyo, sensacions ampliades. L'entrega d'Insígnies d'Or amb fulles de Llorer i Brillants, la màxima distinció que pot obtindre un faller de Junta Central a la seua vida. Nosaltres ahir teníem a una persona, un faller, un gran amic, Jesus Soldado.

L'acte fou el dels últims anys, senzill però emotiu, aquest any no pogué presentar-lo el Secretari de la Junta Local, ja que li tocava insígnia a d'ell i a la seua dona (enhorabona Faustino i Eli), i per tant li ho demanaren a un gran presentador, mantenidor, amic, etc... Juanito Vernia.

Criden a la nostra falla per que pugen dalt i puguen rebre a Don Jesús, han de pujar els quatres representants i el banderí. Alfredo no està i no hi ha ningú vestit. El pugí jo (se que si dic que em vaig sentir orgullós de pujar el nostre estàndard acabareu despatxant a Alfredo i ficant-me a mi, per tant no ho vaig a dir. I tampoc tinc els el seu art ni la seua gracia, encara que naixqués 5 vegades.) foren uns moments especials, el sentir-te l'ensenya de la teua falla, llàstima que a Sueca tinguem tant mal mirat als abanderaos, i realment no sabem el que tenim. No haguera dit mai de la vida, mai, que el nostre estàndard pesa el que pesa, un quintar, per favor. Quan abaixí (apart de la broma que em digueren una membre de Junta "per això volies fer un concurs d'abaderaos"), la meua percepció d'Alfredo va canviar, a eixe home cal fer-li un monument per aguantar tots els dies el banderí en alt, jo no podria.

En resum, em sent un privilegiat.